
«Funcions dels diagnòstics en infàncies i adolescències»
Per Laura Costa, psicòloga de l’Equip Aïna. Setembre de 2026.
Quan una nena, un nen o un adolescent (a partir d’ara: NNA) presenta dificultats en el seu desenvolupament, en l’aprenentatge o en la seva conducta, els pares busquen respostes. Potser comparen amb els germans o amb altres nens i nenes que coneixen i s’adonen que hi ha alguna cosa diferent en els seus fills i filles. O potser els problemes són aguts i es desesperen intentant entendre què passa i ajudar-los. Busquen que algú els pugui donar una solució, se senten impotents.
En moltes ocasions arriben a la consulta després d’haver recorregut un llarg camí per diferents professionals que han donat els seus diagnòstics, pautes, informes i tractaments, sense que la situació per la qual consulten hagi canviat gens o gaire. Hi ha casos en què, en aquest recorregut que sembla no tenir fi, es produeix un veritable esgotament psíquic dels pares que acaba generant desesperança.
El que s’observa és que, de vegades, l’arribada d’un diagnòstic no és, per si mateixa, la solució al problema; hi ha pares que arriben a consulta amb informes i diagnòstics previs —llargs, extensos, complexos— que no comprenen ni els orienten sobre com actuar amb els seus fills i filles.
Fins i tot pot passar que des d’una institució escolar s’insisteixi als pares perquè es faci una avaluació psicodiagnòstica i que, en obtenir l’informe amb un diagnòstic, des de l’escola s’apliqui el protocol corresponent. I, tanmateix, el nen o la nena continuï tenint problemes d’aprenentatge i baixes qualificacions o mantingui el seu mal comportament…
Aleshores, quina funció té un diagnòstic si no garanteix una millora?
Un diagnòstic pot funcionar com una orientació sobre què li passa al NNA. La paradoxa és que, tot i que hi ha trets comuns entre les persones que entren dins d’un mateix diagnòstic, no totes són iguals. Cada subjecte, nen/a, adolescent o adult, és únic i, encara que pugui tenir unes característiques en comú amb altres subjectes, aquest diagnòstic no dirà mai res sobre la particularitat o allò que té d’especial aquell NNA, de la mateixa manera que tampoc un protocol podrà dir-nos com actuar o què fer davant d’aquell NNA en particular. Pot semblar un clixé, però cada subjecte és diferent i convé prendre una certa distància del saber que suposadament tenen els diagnòstics per conèixer-lo veritablement, connectar amb ell o ella i deixar que ens expliqui què li passa.
Fins aquí he posat en dubte que els diagnòstics siguin útils per si mateixos perquè un NNA pugui avançar i superar les seves dificultats.
També hi ha una altra cara dels diagnòstics i és que, de vegades, ajuden. Moltes vegades arribar-hi produeix alleujament i redueix l’angoixa dels pares, ja que han pogut posar un nom a allò que els preocupava; El NNA pot sentir-se més tranquil en saber que altres nens i nenes també comparteixen característiques i tenen dificultats similars, que no és l’únic ni és estrany. En altres ocasions, aquests diagnòstics també serveixen per obtenir recursos econòmics (ajuts, beques…) que permeten un treball posterior del qual el NNA pot obtenir un benefici i els pares, un alleujament econòmic.
Per tant… diagnòstics, sí o no?
Una avaluació psicopedagògica, un psicodiagnòstic (com se l’acostuma a anomenar), perquè sigui útil, ha de complir algunes condicions precises. És fonamental conèixer l’NNA més enllà de les proves i també conèixer la família per incloure en la nostra mirada allò subjectiu, les fites familiars (dols, mudances, migracions, divorcis…), saber com se sent el NNA en relació amb les seves dificultats, si les percep o no i quines conseqüències tenen en la seva vida.
Així mateix, és important tenir en compte el seu entorn escolar (professorat, companys i companyes…) i saber com se sent i se situa en relació amb ells; conèixer les coses que li interessen, què el motiva i en què destaca malgrat les seves dificultats. És molt important tenir en compte que, malgrat les dificultats, sempre hi haurà habilitats, algunes conegudes i moltes de desconegudes, i poder descobrir-les i potenciar-les pot ser tan important com arribar al diagnòstic que només posa nom a la dificultat.
Els resultats de les proves, les dades estadístiques i els barems han de ser-hi presents, però no cal que assumeixin el protagonisme del psicodiagnòstic. És molt més interessant donar protagonisme a les coordenades subjectives del NNA i de la seva família, per poder situar la dificultat anomenada pel diagnòstic dins d’un entorn familiar i social, d’un estil de criança o d’unes situacions concretes per les quals travessa una família. Posem per cas un nen o una nena migrant que arriba amb part de la seva família, sense recursos econòmics i amb dificultats d’habitatge, que no es pot concentrar a l’escola i la manca d’atenció fa que no progressi acadèmicament. Com llegim aquesta situació? L’escola insisteix en la seva sospita de TDA… Però, i si la manca d’atenció està relacionada amb la inestabilitat que viu i amb la pregunta sense resposta sobre el seu pare, que s’ha quedat al país d’origen? Quin lloc té l’escolta del nen o la nena en tot això?
Hi ha una facilitat i una tendència a “posar etiquetes” sense aprofundir-hi gaire, cosa que comporta que existeixin sobrediagnòstics, especialment els referits a la manca d’atenció i a la hiperquinèsia (TDA, TDAH…). També passa amb l’autisme (TEA), quan a partir d’alguns trets es dedueix, de manera precipitada, un funcionament estructural.
Perquè un psicodiagnòstic compleixi el seu objectiu és necessari que no es quedi en un informe escrit lliurat als pares i a l’escola. Cal que aquest informe s’expliqui, s’aclareixi i s’expressi en termes que puguin ser compresos pels pares i pel professorat. I, sobretot, cal que hi hagi una continuïtat i un seguiment, tant en relació amb el NNA com amb les famílies i els centres educatius.
En aquest món que ens empeny a les presses i a fer sense parar, la diferència entre un psicodiagnòstic que orienta i un altre que deixa impotent i sense orientació és que hi hagi un professional que entengui que la seva tasca no acaba amb el lliurament de l’informe. Cal parlar, explicar i ajudar les famílies a comprendre el problema del NNA i com poder acompanyar-lo de la millor manera; col·laborar amb els equips docents perquè puguin situar-se davant d’allò que se’ls presenta com un obstacle per a l’aprenentatge, atès que el protocol escolar actua des d’una categoria generalitzadora, però no diu res d’aquella criatura en concret. Mantenir un diàleg obert i freqüent amb les famílies, l’escola i altres professionals que hi intervenen és crucial perquè un psicodiagnòstic serveixi per a alguna cosa.
Un psicodiagnòstic serveix si ens en podem servir per construir entre tots les estratègies que donin suport al nen, la nena o l’adolescent en el seu benestar.
Moltes persones, fins i tot professionals, consideren que posar un diagnòstic en la infància o l’adolescència és “etiquetar”, en el sentit negatiu de la paraula.
Per això, utilitzant aquesta mateixa metàfora, penso que una etiqueta es pot enganxar, però també desenganxar… especialment en les infàncies i adolescències, ja que són etapes de construcció constant. Per aquesta raó, és important saber que la conclusió d’un psicodiagnòstic es produeix en un determinat moment vital d’un NNA i que no és una etiqueta fixa i per sempre.
I continuant amb la metàfora de l’etiqueta, penso que és convenient que els adults que treballem amb NNA ens puguem desenganxar dels estigmes i prejudicis que puguem tenir en relació amb els diagnòstics. Creure massa que un diagnòstic defineix un subjecte (“és un TEA”, “és un TDA”, “és un TND”…) no només redueix la nostra mirada, sinó també la nostra capacitat d’intervenció, perquè ens limita a veure aquell NNA posant el focus en la seva problemàtica i deixant de banda les habilitats, motivacions i la pròpia capacitat de l’NNA per resoldre-la. I esperant que les solucions provinguin del protocol o de la medicació, que, tot i ser necessària en alguns casos, en d’altres només tracta de “calmar” l’NNA sense ser una veritable “cura” per a la seva dificultat.
Ampliar la nostra mirada adulta sobre les infàncies i adolescències, escoltant-les i donant-los un lloc protagonista, pot ser l’inici d’una pràctica psicològica i pedagògica més centrada en la persona i la seva família i menys confiada en la suposada precisió de les tècniques.